Fitxa tècnica
-
- Terme preferent
- Àlber
-
- Identificador
- 038
-
- Notes d'abast
- La fusta d’àlber pertany al grup de fustes anomenades “de ribera”. Una fusta del color clar amb tons entre grocs i grisos i vetes poc marcades. La fusta de cor és molt similar a la fusta de l’albeca.
És una fusta semipesant i tova, fàcil de treballar i molt emprada per a la fabricació de taulers contraplacats i embalatges. L'ús és interior donada la poca durabilitat davant fongs i insectes.
-
- Notes històriques
- L'àlber blanc és una de les fustes més emprades en tot el territori català per a la construcció dels interiors i les estructures del mobiliari. És una fusta de ribera local fàcil de treballar, de creixement ràpid i susceptible a l'atac d'insectes.
Tanmateix, abans d'iniciar-nos en la contextualització de l'ús històric de l’àlber, cal puntualitzar que la denominació de fusta d’àlber trobada, molt corrent als inventaris postmortem, engloba diferents fustes de ribera com l’àlber blanc, l’àlber negre, l’om o el bedoll (MAINAR 1976: 7).
A l’edat mitjana ja trobem documentada la fusta d’àlber a Catalunya entre mitjans del segle XIV i mitjans del XVI als tinells d’àlber i de noguera (MAINAR 1976: 49). Es tracta d’una tipologia de mobiliari molt important en què s’exposa la vaixella d’or i plata a la sala principal de l’habitatge de les famílies benestants. El tinell, moble de representació, dona nom a aquesta sala de gran rellevància, la sala del tinell.
La caixa catalana medieval també està construïda amb fusta d'àlber. Entre mitjans del segle XV i la primera meitat del XVI es realitza amb àlber blanc o noguera, daurada i policromada. Normalment, les caixes duien talles encolades per imitar la tècnica constructiva de panells i bastidors (MESTRES; PIERA 1999: 48).
Durant el segle XVI els mobles continuen sent de fustes locals, normalment de noguera per als mobles d'alt nivell adquisitiu, o de fusta de ribera, entre les quals l'àlber. La tècnica decorativa més habitual era la policromia. Aquesta dinàmica continua al segle següent, i veiem doncs com, a principis del segle XVII, Lluís Massot, reconegut fuster barceloní, tenia cinc bancs per treballar d'àlber blanc, d'àlber negre i de noguera. L'àlber blanc s'emprava per als fons i les parts no visibles de la peça, i la noguera es feia servir a les parts vistes de les arques i les arquimeses (MESTRES; PIERA 1999: 80).
Històricament, fins al Renaixement i l'apreciació de la tècnica de la marqueteria o tarsia, la importància del moble no residia en la fusta amb la qual estava fet, o no de manera significativa, sinó en el teixit que recobria la peça i li donava el valor social i econòmic segons el cost del teixit. Així, els sobres de les taules es realitzaven amb fustes senzilles, sense intenció decorativa, com pot ser l'àlber, el pi, o la noguera en els millors dels casos. Encara al segle XVII les caixes de núvia, tipologia autòctona catalana, es continuen fent en parelles, i en els millors casos s'hi aplica la tècnica de la incrustació de peces d'os en l'estructura de noguera, la tarsia. Tanmateix, la majoria de caixes humils eren simplement d'àlber blanc sense cap decoració (MESTRES; PIERA 1999: 105 i 111).
Durant el segle XVIII, i fins a finals de segle, la fusta d'àlber es continua emprant en els mobles populars i tradicionals, com les cadires de boga o balca amb respatller en escala policromades, o els típics capçals policromats coneguts com a llits d'Olot —tot i que no era l'únic centre productor d'aquesta tipologia, és el més conegut actualment.
És interessant esmentar la denúncia que va interposar el gremi de fusters de la ciutat de Barcelona l’any 1737 a Domingo i Jeroni, dos germans de «nación romanos». Aquests últims van construir il·legalment «dos calaxeras a tall de escriptori» i «dos taulas otxavadas a joch de damas». A més els fusters reclamaven que les peces es cremessin, ja que havien estat construïdes amb fusta de pi i noguera, mentre que les ordenances disposaven que la noguera només combinava amb la fusta d’àlber blanc (MESTRES; PIERA 1999: 48).
A partir del segle XVIII la fusta d'àlber s'empra només a les parts no visibles dels mobles, o bé a les estructures o els interiors dels calaixos.
-
- Col·lecció de conceptes
- Salicaceae
-
- Definicions
- Nom científic
- Populus Alba L.
- Nom comú
- Àlber (Cat), Álamo blanco, chopo blanco (Es), European white poplar (En), Peuplier blanc (Fr)
- Família
- Salicaceae
- Procedència
- Europa, Àsia i Àfrica del Nord
- Distribució geogràfica
- Centre i sud d’Europa, oest d'Àsia i nord d’Àfrica
- Color
- Fusta del cor de color groc, blanc o grisenc. Albeca similar o lleugerament diferent del color de la fusta del cor.
- Fibra
- Recta.
- Gra
- Fi.
- Duresa
- Fusta tova, 2,6 a l’índex Chaláis-Meudon (Monnin).
- Densitat
- Semipesant, 420-440-480 kg/m3.
- Durabilitat
- Catalogada com a espècie no duradora davant la putrefacció i susceptible a l’atac d’insectes.
- Impregnabilitat
- L’albeca és impregnable i la fusta de cor ho és poc, però totes dues presenten un grau inusual de variabilitat.
- Usos
- Fabricació d'aglomerats i de taulons contraplacats, fusta per a ús estructural: bigues laminades i microlaminades. Es tracta encara d'un ús limitat, però en expansió. Fabricació d'envasos i caixes de fusta, pasta de paper, mobiliari d'interior i instruments musicals.
- Preu/disponibilitat
- Donada l'abundància d'aquesta fusta i la facilitat amb què creix, el preu de l’àlber no és alt.
- Propietats tecnològiques
- serradura - sense dificultats
bones aptituds per l’obtenció de xapes per desenrotllament.
mecanitzat - sense problemes però es recomana fer servir eines ben esmolades per evitar crear repel.
bones aptituds per a l’encolat
acabat - dificultat pel repel de la fusta
clavat i cargolat - alguna dificultat (tendeix a obrir-se)
