El roure és una de les fustes més conegudes i estimades tant per fusters com per usuaris i ho és per la seva combinació de resistència, qualitat, facilitat de ser treballada i el vinçat característic. Existeixen diversos tipus de roure, dels quals el roure europeu, el roure blanc americà i el roure americà els més utilitzats. La seva aplicació al moble s'ha utilitzat tradicionalment en massís a l'oest d'Europa, sobretot a Anglaterra, els Països Baixos i França.
Notes històriques
El roure fou una fusta especialment emprada a l'Anglaterra del Renaixement (ca. 1485 - 1660), en el moble d'estil Tudor i Jacobí. L'ús d'aquesta fusta va marcar una època de producció molt prolífica coneguda com a "època del roure".
En el cas de França, l'ús del roure es redueix a les estructures dels mobles xapats, tot i que de vegades aquestes estructures també poden ser de pi. El moble provençal francès del segle XVIII també fa ús del roure.
Al voltant del segle XVI al nord d’Espanya, cap a la zona cantàbrica (País Basc i nord de Navarra), hi ha una certa tendència en l'ús del roure i el castanyer, en contraposició a l’ús habitual de la noguera com a fusta principal per a la construcció de mobiliari a la resta del país. Aquest ús del roure a la zona nord s’estendrà fins al segle XVII, prenent com a moble més característic la tradicional kutxa basca realitzada amb roure o castanyer i decorada amb incisions a la gúbia.
A l’illa de Mallorca també hi ha un ús habitual del roure, sobretot a les caixes i els setials tallats gòtics.
Durant el segle XVII, a la resta d’Espanya, les estructures dels llits més rics, puntualment, també podien ser de roure, noguera o palissandre. El roure és una fusta resistent, idònia per a les estructures desmuntables dels llits que es construeixen per transportar-les en caixes. Per les seves propietats de duresa i resistència, el roure ha estat un material de reforç en les estructures dels mobles.
Al segle XX, precisament durant el modernisme el roure va ser una fusta prou emprada. Antoni Gaudí va emprar el roure com a fusta principal per al mobiliari dissenyat per a la casa Calvet i la casa Milà. Les delicades talles i filigranes calades als seients de l’arquitecte modernista requereixen una fusta resistent d'acord amb la tècnica usada. Entre d’altres autors modernistes, Gaspar Homar també va emprar el roure com a fusta principal per a moltes de les seves peces de mobiliari.
Precisament aquesta resistència apta per realitzar peces delicades i lleugeres l’aprofita el dissenyador Òscar Tusquets a la cadira de braços Gaulino, dissenyada l’any 1987.
Definicions
Nom científic
Quercus Sp. (Quercus rubra)
Nom comú
Roure roig americà (Cat), Roble rojo americano (Es), American red oak (En), Chêne rouge (Fr)
Família
Fagaceae
Procedència
Amèrica
Distribució geogràfica
Amèrica del Nord: EUA i el Canadà
Color
Albeca de color gris clar a vermell pàl·lid i fusta del cor del rosa al vermell pal·lid o marró clar. La fusta del cor s’assembla a la d’altres roures, amb un color torrat o rosa, però presenta un tint vermellós.
Fibra
Recta.
Gra
Gruixut.
Duresa
Semi-dura: 3,5 - 4,5 en el test de Monnin.
Densitat
Semi-pesant. Entre els 650 -700 - 790 kg/m3 amb un grau d’humitat del 12%.
Durabilitat
Poc duradora davant l’acció dels fongs i sensible als líctids i els tèrmits.
Impregnabilitat
La fusta de duramen va de poc a mitjanament impregnable i la d’albeca és impregnable.
Masses forestals, producció i importació importants. No és una fusta barata, però gràcies a la seva abundància i tenint en compte la seva qualitat, tampoc és excessivament cara. El roure americà és més econòmic que la resta de roures.
Propietats tecnològiques
● serradura - sense problemes
● xapes - sí: bones aptituds per a l’obtenció de xapes per tall a la plana i per desenrotllament
● mecanitzat - sense problemes
● bones aptituds per el corbat amb vapor
● encolat - molt variable. Encolar amb coles aquoses pot ser difícil
● clavat i cargolat - requereix trepants previs
● acabat - requereix tapar el porus abans de l’aplicació de vernissos
